diumenge, 10 de febrer del 2008

El frau electoral a Kenya: el detonant però no la causa

Prop d’un miler de morts i més de 300.000 refugiats són, de moment, les conseqüències del conflicte entre les ètnies kikuyu i luo des que, a finals de desembre, unes eleccions irregulars revalidessin la presidència de Kibaki, en contra de l’oposició luo, que denuncia el frau electoral. Assistim una vegada més a una gran matança en un país africà, que, tot i no arribar a les dimensions del genocidi rwandès de fa més d’una dècada, on van morir prop d’1 milió de persones, sí que ens recorda alguns dels tristos episodis de la guerra entre hutus i tutsis. Els matxets són els mateixos i els luos, igual que en el seu moment els hutus, també van cremar una església amb més d’una trentena de persones de l’ètnia rival al seu interior a la població Kenyana d’Eldoret.

En aquesta ocasió, sembla que la comunitat internacional i la majoria de mitjans de comunicació vulguin atribuir únicament el conflicte a les eleccions fraudulentes. Uns comicis irregulars que haurien trencat amb la prosperitat econòmica d’un país africà on, gràcies sobretot al turisme i també a les exportacions agrícoles, la seva economia estava creixent fins ara un 6% anual. Obliden, però, el rerefons del conflicte que va molt més enllà d’un frau electoral, que només ha estat un detonant de la guerra entre luos i kikuyus. Un oblit que, amb tota probabilitat, és absolutament intencionat, perquè, en les causes estructurals del conflicte, les potències occidentals tenen moltes coses a amagar.

Les raons profundes d’aquest conflicte rauen en la pobresa de la majoria dels 35 milions de kenyans que sobreviuen amb menys de 2 dòlars al dia, unes condicions socials que fan molt més propici l’aparició de qualsevol conflicte intertribal i, més tenint en compte, que en un sol estat conviuen més de 7 ètnies diferents. I si el nivell econòmic dels habitants del país és el que és i si les fronteres que es van traçar per delimitar el país barregen tants grups socials diferents és, com en la majoria de països africans, pels efectes de la colonització i posterior descolonització de les potències occidentals. A Rwanda, van ser els belgues, i a Kenia, els anglesos.

La mateixa comunitat internacional que, en el seu moment, els va condemnar a viure en aquestes circumstàncies ara s’esforça per mitjançar entre Kibaki i el seu rival Odinga perquè arribin a un acord i a un govern d’unitat, menystenint la postura expressada pel Parlament Europeu, que aposta per recomptar els vots de les passades eleccions o, fins i tot, per repetir els comicis.

Si les eleccions van ser fraudulentes, com han certificat els observadors internacionals, cal seguir els consells de l’eurocambra. Una altra cosa és que, després de la formació del govern legítim, la comunitat internacional hauria de seguir treballant al país per aconseguir a llarg termini la bona convivència entre els grups ètnics, tot i que el país hagués desaparegut dels titulars de premsa.

Ara, alguns diuen, entre ells l’ex secretari general de l’ONU, Koffi Annan, que la fi del conflicte està aprop. Potser sigui cert que les rivalitats entre tribus tornin a desaparèixer de forma aparent durant un temps, però, mentre les causes estructurals pervisquin i no s’aposti per la cooperació al desenvolupament per combatre-les, de ben segur que un altre detonant les farà aflorar d’aquí a un temps.